Entrevistant en Cristian

macase
5 dic 2014
2 Min. de lectura

Entrevista a Cristian Muñoz. Un noi de Reus que actualment estudia l’Escola

d’Hostaleria i Turisme de Girona. És el meu company de pis i amb qui obro més ampolles de vi. Només les obrim, després deixem que el contingut s’evapori. Bàsicament l’enredo perquè faig “col·lecció” de taps de suro i així compartim els “gastos”. A part de tot això treballa a un restaurant de Reus els caps de setmana, es diu Can Llesques i ofereixen llesques, però no llesques llesques eh, sinó llesques de qualitat. A mi personalment em fa molta gràcia que un establiment es digui així, encara que quan hi vagis ja sàpigues què t’hi trobaràs, com Can Salada, Can Tonada, Can Tinfles o Can Piquipugui.

Seguidament poden veure el que va donar de sí l’entrevista. Està relacionada amb el vi i és una mica més seriosa que la introducció.

Quin va ser el teu primer contacte amb el vi?

Quan tenia 9 anys en la meva comunió, no em va agradar. Em va començar a agradar quan vaig haver de conviure amb ell és a dir quan vaig començar a treballar al restaurant.

Quan sents la paraula vi què et ve al cap?

A vi negre, a la silueta d’una ampolla bordelesa.

Vi blanc o vi negre?

Vi negre.

Per què?

Perquè va a gustos però tinc el Priorat molt a prop i penso que m’ha influenciat una mica. Depèn del moment però si he de triar, vi negre.

Què en penses del vi rosat?

Que em recorda un lambrusco sense gas.

Cava o Champagne?

No és pel que he tastat però el Champagne per nom i per història. El cava prové del champagne. Tot dit.

Fas col·lecció de xapes?

No, en faig de segells, de monedes antigues i d'etiquetes de puro.

Per què creus que el vi no ha mort mai?

Perquè ho té tot, aroma, gust, alcohol, color i perquè és una de les primeres begudes místiques (que feia agafar turques) que es va trobar. Per ser un referent ha persistit i s’ha convertit fins i tot en aliment.

Alguna cosa a afegir?

Que hi ha molt de “pijerio” amb el vi i el seu entorn. Que s’ha de gaudir més i no fer de cada copa un tast (cata). S’ha de gaudir pel que és i no pel que diuen.